La Transició democràtica espanyola, Transició espanyola o, simplement, Transició, és el període comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a l'Estat espanyol, ras i curt, una nova estructura jurídica que havia de generar nous marcs de legitimitat i consens.
Context
Situació política
Els darrers anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en els casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.
Des del 22 de juliol de 1969, el dictador Francisco Franco havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, net d'Alfons XIII, que l'endemà va prestar jurament de lleialtat al dictador, als principis del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada del 1970, el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.
Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del suport eclesiàstic, tret d'excepcions malauradament notables, al règim de Franco es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.
L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procés 1001, el 1973, contra deu membres de Comissions Obreres acusats d'associació il·lícita i l'execució a garrot vil de Salvador Puig Antich, anarquista català militant del Moviment Ibèric d'Alliberament, el 2 de març de 1974. El judici a Comissions Obreres s'inicià el 20 de desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de l'hora en què havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Luis Carrero Blanco era assassinat per un comando d'Euskadi Ta Askatasuna. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort de Franco, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro, no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.
El caràcter convuls d'aquells anys desmenteix el relat d'una plàcida i pacífica transició a la democràcia. La conflictivitat política i social, que fou altíssima, tingué una traducció en un elevat cost de sang, amb gairebé dos-cents morts a mans dels cossos i forces de seguretat de l'Estat entre 1975 i 1982, i amb atacs criminals per part de l'extrema dreta espanyola, ben sovint en connivència amb la policia. Són els anys de la massacre de Vitòria del 3 de març de 1976, dels Fets de Montejurra del 9 de maig de 1976, de la matança d'Atocha del 24 de gener de 1977, de l'atac contra el dirigent del MPAIAC Antonio Cubillo el 5 d'agost de 1978, de la mort de Gustau Muñoz l'11 de setembre de 1978 o a la de Miquel Grau el 16 d'octubre de 1977, per citar només alguns dels més emblemàtics.
Situació economicosocial
La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera.
Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Atès que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries, per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al qual s'enfrontava el govern de Luis Carrero Blanco, entre elles les lluites del Professorat No Numerari, considerades una de les principals palanques de canvi de la universitat franquista.
Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i nombrosos fraus.
La protesta contra les deficients condicions socials, el baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics, van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització. Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser «segrestats».
Mort al llit del dictador
Quan Francisco Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, després d'una molt llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Luis Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista de Carlos Arias Navarro va quedar destruïda per:
Això va dur que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.
Restauració de la monarquia
En virtut de la legislació franquista, en morir Franco es va nomenar per substituir-lo com a cap d'estat Joan Carles de Borbó, el 22 de novembre de 1975. La legalització de la majoria de partits polítics, prèvia a les eleccions generals de juny de 1977, va assegurar la composició d'unes Corts Constituents on es tractà de reflectir la pluralitat de la societat espanyola.
Després de prendre possessió com a cap d'estat, el rei Joan Carles I ratifica en el seu càrrec el President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, però aquest, massa vinculat al règim anterior, presenta la seva dimissió l'1 de juliol de 1976.
Adolfo Suárez és nomenat President del Govern, i és l'encarregat d'entrar en converses amb els principals líders dels principals partits polítics i forces socials emergents.
El 15 de desembre de 1976, se celebrà el Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política, en què ni partits comunistes ni partits independentistes gaudien encara del benefici de la legalitat, que en teoria derogà de forma tàcita el sistema polític franquista en només cinc articles, i que es promulgà com a Llei per la Reforma Política el 4 de gener de 1977. En aquesta llei es preveu la redacció d'una Constitució.
El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada. El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Josep Tarradellas com a President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència.
El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'Amnistia, que suposa una llei de «punt final», que eximia als participants del règim franquista i als defensors i lluitadors per l'establiment d'un sistema democràtic.
Ateses les pressions externes i internes dins de la UCD, a començaments del 1981 dimiteix el president del govern Adolfo Suárez. Durant la celebració de la votació al Congrés dels Diputats on es preveia l'elecció de Leopoldo Calvo Sotelo, com a successor de Suàrez com a cap de govern, es produeix l'intent de cop d'estat (conegut com el 23-F) protagonitzat pel segrest del Congrés dels Diputats encapçalat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, implicat en l'Operació Galàxia, i diversos dirigents de l'Exèrcit Espanyol: Alfonso Armada, el qual fou exonerat en el judici posterior, i Jaime Milans del Bosch que com a capità general de València ordenà el toc de queda i tragué els tancs al carrer, entre d'altres.
La UCD, partit del govern, es desintegra entre 1981 i 1982.
El PSOE obté la majoria absoluta en les eleccions generals d'octubre de 1982, amb 202 diputats al Congrés d'un total de 350 escons. És la primera victòria en unes eleccions a Espanya d'un partit d'esquerres des de la prebèl·lica victòria del Front Popular de l'any 1936.
Referències
↑ 1,01,11,2Prims, Roger. «En transició: no a la Constitució!». A: Carles Viñas. Història de l'Esquerra Independentista. Manresa: Tigre de Paper Edicions, 2021, p. 141-189. ISBN 978-84-16855-83-4.